REALMENT, ÉS NECESSARI PATIR TANT?

Pel que fa a l’entrada anterior, sobre l’alzheimer, m’ha fet reflexionar. Realment, és necessari patir?

Personalment considero que la societat en la qual ens ha tocat viure, la majoria de persones no estem acostumades a patir; i quan ens toca, patim de debò. No oblido que cadascú té els seus problemes personals, però, és el que penso perquè trobo que estem molt ben acostumats a tenir una vida on no ens falta res. Parlo, però, a nivell general.

Tothom ha patit, i no ho nego; n’hi ha qui menys i n’hi ha qui més, però a la seva manera i per diversos motius. En el cas anterior, per una malaltia d’un familiar, com és l’alzheimer que crec que qui realment la pateix són els familiars, més que la mateixa persona. El patiment, es pot relacionar, doncs, amb les emocions: aquelles respostes fisiològiques necessàries a les nostres vides.

El que vull fer referència en aquesta entrada tracta sobre les emocions, en concret, el patiment davant la pèrdua d’una persona. En primer lloc, considero que aquest patiment no dura sempre o no hauria de durar gaire més temps ja que no hem de confondre el patir amb el record. Jo he pogut experimentar la pèrdua d’un familiar molt proper, el meu pare, i després d’aquest temps que ha passat trobo que he sabut afrontar aquesta pèrdua com en un principi no pensava que ho faria. Crec que és necessari patir, en el sentit que és una emoció i que és innata; però no considero que sigui necessari quan intervé el pessimisme de la persona; és a dir, quan es creu que no hi ha res a fer, quan no es té en compte la gent del teu voltant i la felicitat que aquests i molts altres factors aporten. Així doncs, el que vull donar a entendre és que si us ve de gust plorar quan, realment, hi ha un motiu darrere feu-ho; a mi, personalment, m’ha ajudat molt com també m’ha ajudat i, encara m’ajuda, a recordar les vivències que vaig viure al seu costat; això si, les bones intentant oblidar les vam patir; en aquell moment si que era necessari però ara ja no. Un somriure d’orella a orella i a gaudir del que ens toca viure.