He decidit estalviar-me la "parrafada" i he buscat tres paraules adients al mòdul corresponent.

DINÀMIC - PROFITÓS - INTERESSANT

Aquestes són les tres paraules amb les quals descric aquests 4 mesos. Imagino que és molt subjectiu però estic segura que coincideixo amb la gran majoria.

Gràcies!

Recomanació

Us recomano una pel·lícula de Juan José Campanella, protagonitzada per Ricardo Darín, Héctor Alteiro, Norma Aleandro i Natalia Verbeke.

És una pel·lícula molt maca que la mare del protagonista pateix l'Alzheimer i el seu somni és casar-se, amb el seu marit, per l'església.

Una petita recomanació :) Bons examens!!!

REALMENT, ÉS NECESSARI PATIR TANT?

Pel que fa a l’entrada anterior, sobre l’alzheimer, m’ha fet reflexionar. Realment, és necessari patir?

Personalment considero que la societat en la qual ens ha tocat viure, la majoria de persones no estem acostumades a patir; i quan ens toca, patim de debò. No oblido que cadascú té els seus problemes personals, però, és el que penso perquè trobo que estem molt ben acostumats a tenir una vida on no ens falta res. Parlo, però, a nivell general.

Tothom ha patit, i no ho nego; n’hi ha qui menys i n’hi ha qui més, però a la seva manera i per diversos motius. En el cas anterior, per una malaltia d’un familiar, com és l’alzheimer que crec que qui realment la pateix són els familiars, més que la mateixa persona. El patiment, es pot relacionar, doncs, amb les emocions: aquelles respostes fisiològiques necessàries a les nostres vides.

El que vull fer referència en aquesta entrada tracta sobre les emocions, en concret, el patiment davant la pèrdua d’una persona. En primer lloc, considero que aquest patiment no dura sempre o no hauria de durar gaire més temps ja que no hem de confondre el patir amb el record. Jo he pogut experimentar la pèrdua d’un familiar molt proper, el meu pare, i després d’aquest temps que ha passat trobo que he sabut afrontar aquesta pèrdua com en un principi no pensava que ho faria. Crec que és necessari patir, en el sentit que és una emoció i que és innata; però no considero que sigui necessari quan intervé el pessimisme de la persona; és a dir, quan es creu que no hi ha res a fer, quan no es té en compte la gent del teu voltant i la felicitat que aquests i molts altres factors aporten. Així doncs, el que vull donar a entendre és que si us ve de gust plorar quan, realment, hi ha un motiu darrere feu-ho; a mi, personalment, m’ha ajudat molt com també m’ha ajudat i, encara m’ajuda, a recordar les vivències que vaig viure al seu costat; això si, les bones intentant oblidar les vam patir; en aquell moment si que era necessari però ara ja no. Un somriure d’orella a orella i a gaudir del que ens toca viure.

ALZHEIMER

A la classe referent del dilluns passat, el dia 11 i, concretament, la penúltima classe, vam parlar sobre la memòria. Per una banda, a l’hora de pràctiques vam fer un exercici sobre aquesta i a la teòrica vam aprofundir el tema. Després de fer una breu teoria sobre la memòria, es va enriquir la classe amb un documental del cas d’una dona gran que patia alzheimer i l’experiència de la seva filla amb ella, després de descobrir la malaltia corresponent.

Realment, no és el primer cop que em passa que durant les classes de Fonaments de Psicologia (referent a la part conceptual) penso en tot el que es dóna i em resulta tan interessant que reflexiono i, en moltes ocasions, allò que estem aprenent o que s’està explicant em recorda a diverses situacions que ja he viscut o que, fins i tot, he pogut veure. Això exactament em va passar el dilluns passat ja que conec un cas que pateix l’alzheimer; L’avi del meu xicot.

Tot just fa quatre anys que li van diagnosticar la malaltia i recordo que fa prop de dos anys l’evolució de la malaltia va anar a més, i molt ràpid. A simple vista ens pot resultar que aquesta malaltia no és tan com ens sembla però, vist el documental de l’altre dia i els diversos casos que se’ns poden presentar a la nostra vida quotidiana, neguem rotundament aquesta hipòtesis ja que no és tan fàcil com aparenta, ja sigui pel propi pacient com per la gent que l’envolta, especialment, la seva família que són qui ho pateixen amb més intensitat. Com he dit abans, tot va anar molt ràpid; cada cop se’n recordava de menys coses, i perdia facultats de la memòria però com és habitual, no es descartava la possibilitat de que es feia gran i que era normal. Però en tan sols 15 dies la cosa va evolucionar exageradament fins al punt que va perdre moltes facultats.

No he viscut en primera persona aquesta experiència al costat d’una persona que la pateixi, però si que ho he fet indirectament; Dol moltíssim veure una persona amb la qui has compartit gran part de la teva vida i que, de cop i volta, en pocs dies faci un canvi tan important com és aquest. Existeix una impotència i ràbia dins teu que no et deixa fer el que tu voldries, ajudar-la. Arriba un punt que fas tan d’esforç per ajudar-la a saber qui ets, que després veus que ja no se’n recorda i et sents com si estiguessis perdent el temps, encara que tinguis tota la paciència del món.

Actualment resideix a una residència de gent de la tercera edat a causa que la seva dona no se’n pot fer càrrec, com és normal. Algun cop que he acompanyat al meu xicot a visitar-lo m’ha impressionat bastant; he de concretar, però, que no el coneixia anteriorment, però de totes maneres m’ha cridat l’atenció. Realment, a ell el podia reconèixer però com a el “petit”; és a dir, sabia que era el seu nét però no el perquè; podria ser que l’anomena així perquè, normalment, els malalts de l’alzheimer recorden fets passats i no tant els que han viscut en un present més proper. També em vaig fixar que durant tota l’estona repeteix la mateixa frase i que, gairebé no diu gaire més.

Continuo dient que, ha de ser molt dur patir-ho en primera persona. Jo ho he pogut veure i, realment, és impactant com una persona pot arribar a canviar, en pocs dies pel que fa a la seva memòria. I imagino que és més impactant si aquella persona la coneixes de sempre i veus que ja no és el mateix parlar amb ella; dóna, fins i tot, la sensació que és com si estiguessis tractant amb un nen petit, parlant en termes exagerats (o potser no).

UN CAS D'ESQUIZOFRÈNIA

Aquest dilluns passat, 23 de novembre vam veure el documental Un 1% esquizofrènia.

En aquest, apareixen casos de persones que l'havien patit i uns quants especialistes com psiquiatres i algun psicòleg que expliquen aquesta malaltia mental i el perquè dels seus actes dels que la pateixen.

El documental que el podríem qualificar, fins i tot, de pel·lícula com a cas real, considero que està molt ben realitzat. La manera com aquelles persones expliquen la seva situació i l'alternança dels comentaris dels professionals aconsegueixen que el concepte d'esquizofrènia i el que comporta el poguem entendre més bé si és que realment no n'erem conscients. Realment vaig poder observar en els ulls dels pacients que ha de ser una malaltia molt dura i, alhora, ja se sap que perillosa.

El que m'interessa tractar amb aquesta entrada és el record que em va portar el dilluns aquest documental. És el cas d'un crim que va succeeir al meu poble, a Malgrat de Mar, en relació amb aquesta malaltia mental.

Els fets van passar el mes de maig de fa dos anys, el 2007. Un noi d'uns 30 anys que patia esquizofrènia i que vivia amb els seus pares va morir a causa dels trets que va provocar un mosso d'esquadra. Tot va succeir arrel d'una discussió entre pare i fill que gràcies als veïns que havien sentit crits, van avisar a la policia. Aquest noi estava molt nerviós i tenia un comportament agressiu, però quan suposadament estava calmat es va amagar al bosc proper on tenien la seva residència. Els mossos i la policia van intervenir en la recerca del noi però no van aconseguir res. Més tard, el jove va poder tornar a casa sense ser vist pels agents. En aquella situació també hi havia la presència del personal sanitari SEM el qual no va poder aconseguir calmar el noi hores abans.

Un cop el noi va aconseguir entrar al garatge en va sortir amb un casc de moto posat i un pic enorme. Els agents i el personal es van protegir, però l'agressor va perseguir a un dels agents amb el pic a les mans fins que el va atrapar. Abans de que el golpegés, el mosso va treure la seva arma i el va advertir que s'aturés i, en veure que no li feia cas, va disparar. La víctima va quedar ferida amb dos bales i poc després va morir.

Tot i que són fets que van passar fa dos anys, el documental em va retornar a la memòria la mort d'aquell noi jove el qual patia esquizofrènia i, degut a una conducta nerviosa i un comportament agressiu, desgraciadament va acabar amb la seva mort.

Per una banda, sento llàstima per aquell noi i, sobretot, per la seva família perquè imagino que la situació que van patir va ser molt dura. Per altra banda, penso que el mosso d'esquadra va actuar correctament ja que es tracta d'una defensa pròpia.

Per últim vull afegir que la família de la víctima van comentar dies més tard que, tot i que el su fill tenia teràpia contínua amb un psiquiatra, l'havien dut a un hospital especialitzat en malalts mentals, temps enrere, per ingressar-lo i el metge els havia dit que el seu fill ja estava bé. Dit això, crec que aquest tipus de malaltia mental, pel que he pogut veure en diversos casos, sempre hi haurà alts i baixos.

Espero que us hagi interessat força aquesta notícia, si més no, per la relació de la classe del dilluns!

Charles Darwin

Aquest any es compleixen 200 anys del naixement de Darwin i 150 anys del llibre sobre la teoria de les espècies.

Avui, a TV3, al programa Espai Terra, presentat per Tomàs Molina han fet un especial dedicant-lo a aquest gran naturalista!

Personalment crec que ha estat un programa, el qual dura poc minuts, força interessant! I és per aquest motiu que deixo aquí el link del vídeo per si algú està interessat ja que és un tema que vam tractar, setmanes enrere, en un treball. A més, trobo que Charles Darwin sempre serà present, totalment o parcialment, al llarg dels nostres estudis.

Espai Terra 23/11/2009:

http://www.tv3.cat/pprogrames/espaiterra/estSeccio.jsp?seccio=video

COGNITIVISME

Avui tornem a l'inici d'una setmana nova i, a diferència de la setmana passada, aquesta s'inicia amb el dilluns; l'únic dia de la setmana que exercim la classe pràctica de fonaments de psicologia.

Aquest matí hem tractat un nou tema completament diferent als dos anteriors. Em refereixo, doncs, i tal com diu el títol al cognitivisme.

Realment, tan sols hem fet un petit tast i ens hem centrat en el que realment interessa fer que és posar a la pràctica aquest tema amb una activitat que ens ha manat fet l'Ernest en parelles aleatòries.

L'objectiu era pensar exemples a partir de diversos tipus de distorcions cognitives com la generalització excessiva o la desqualificació d'allò positiu.

Quan encara no m'havia introduït en l'activitat se m'ha passat pel cap que era probable que pogués trobar alguna dificultat. Però a mesura que amb la meva companya, la Laura, anàvem dialogant i introduint els diferents exemples que se'ns passaven pel cap he pogut adonar-me que de dificultós n'era ben poc.

Els diferents exemples que hem afegit tracten sobre temes molt comuns a la vida quotidiana i que succeeixen dia a dia a la gent del nostre voltant. Personalment, la relació d'aquests temes amb experiències personals m'han servit de molta ajuda.

En definitiva el que he pogut excloure d'aquesta pràctica i el que vull donar importància és que els diferents tipus de distorsions cognitives ens poden donar tants i tants exemples que ni ens adonem que són fets i pensaments que es donen al dia a dia i que, fins i tot, en moltes ocasions nosaltres mateixos els realitzem sense pensar que podem optar a una substitució d'un nou pensament racional; tot i que aquest, sovint i en algunes ocasions, es pot veure forçat pel mateix subjecte.

A la propera classe tractarem la psicoanàlisi de Freud, tema que a la classe teòrica hem introduït juntament amb fragments de la pel·lícula Freud, pasión secreta per poder entendre més bé el que se'ns anava explicant, mitjançant exemples d'hipnotisme.